Deixar la llar

Per a les persones grans la llar és molt important. “A mí, deixeu-me a casa, que hi estic molt bé.”, “On voleu que vagi, jo, a la meva edat?” Aquestes són les respostes que trobem moltes vegades els fills quan intentem fer sortir una estona els pares grans o els avis perquè passin una estona fora de casa per passejar, gaudir d’alguna activitat, o passar un dia lluny de casa.

I és que la llar és un entorn que els fa sentir segurs, és el seu “domini”, i la persona gran té la sensació que en aquell entorn és més capaç, més competent. Fora de casa no sap què trobarà, serà un lloc estrany, es desorientarà o potser no s’hi trobarà bé o no sabrà actuar amb la mateixa naturalitat o seguretat. A casa coneix on són les habitacions, on té les seves coses, on es troben els mobles i té la tranquil·litat que, si vol descansar o no es troba bé, té un lloc tranquil on “refugiar-se”.

Encara que la persona hagi perdut visió, audició o mobilitat, tot està a mà i tot ho troba més fàcil. No ha de fer un esforç per memoritzar noves coses o orientar-se en un nou entorn. Potser la llar no és el lloc ideal en termes objectius, potser no està adaptada a les seves necessitats d’espai o de mobilitat, potser passa la major part del dia sola i l’entorn no és tan segur com la persona creu, però en general les persones grans tendeixen a presentar un alt nivell de satisfacció amb el lloc on viuen, fins i tot quan la qualitat física de la seva residència habitual deixa molt que desitjar.

Tot això té a veure amb la familiaritat amb la llar pel temps de permanència, pel vincle emocional amb el lloc i també amb certs mecanismes de defensa de l’ego. La pròpia llar i els objectes personals són una mena de prolongació d’un mateix.

Òbviament, aquesta actitud de la persona gran també té molt a veure amb les seves experiències vitals. No totes les persones grans senten aquest vincle emocional amb la llar amb la mateixa intensitat, però sol ser més fort entre les persones que han passat la seva vida tenint cura de la pròpia llar, dels fills, de la parella.

La llar és també un símbol de la continuïtat familiar i de la connexió amb el futur. Sovint hi han viscut amb els pares, hi han criat els fills i de vegades hi han vist créixer els nets. Cada racó de la llar pot contenir records o objectes personals, que sovint són parts tangibles del nostre passat (fotografies, blocs de notes, mobles, objectes de vidre…).

Tenint en compte tot això és comprensible que moltes persones grans es resisteixin a marxar de casa, ja sigui per anar a una residència com per anar a viure amb els fills. Fins i tot quan la seva situació a la llar està lluny de ser satisfactòria, la seva resposta és més emocional que racional. Per això, quan és la família qui acaba decidint l’ingrés en una residència, el procés de decisió comporta una gran angoixa i un sentiment de culpa i de fracàs.

Fins i tot quan la decisió d’abandonar la llar la pren la persona gran de manera conscient i voluntària, l’avi o l’àvia realitzen el trasllat amb tristesa. Deixen casa seva quan senten que no hi ha més opcions, que ja no poden viure sols o que és el millor per a ells i per a la família. El que viuen en aquests moments és un procés de dol, en què d’una banda abandonen la que ha estat la seva casa durant tota una vida i, de l’altra, reconeixen d’alguna manera que es troben en la darrera etapa de la vida.

Heu passat per l’experiència de portar el vostre pare o mare a la residència? Com us vau sentir? Un cop presa la decisió, el trasllat ha estat satisfactori? El vostre familiar s’ha adaptat bé a la nova llar? Com ho feu per mantenir el seu vincle amb la llar i els seus? Us animem a compartir les vostres experiències amb nosaltres.